Qui es va inventar això de les nacionalitats?
Crec molt seriosament que si tots ens sentíssim ciutadans del món enlloc de catalans, o serbis, o irlandesos, o americans, ens estalviariem molts problemes.
L'altre dia en un sopar amb els meus companys de master vam arribar a una conclusió. Avui en dia alguns països encara tenen el servei militar obligatori. Sembla mentida, però a paisos com Grècia encara és obligatori, ja no cal parlar d'Iran, ho dic perquè tenim un company iraní amb aquest problema si torna al seu país...
Doncs bé, enlloc del servei militar seria una bona idea que tots els joves dels països desenvolupats haguèssim de prestar en algun periode de la nostra juventut un servei de cooperació, bàsicament anant una temporada a cooperar a algun país subdesenvolupat.
La veritat és que si els governs rics paguèssin als seus joves per a que es realitzés aquest servei, en lloc del servei militar, estic convençuda de que es crearia una nova consciencia en la societat degut a la experiència viscuda per la realització d'aquest servei. Crec que ens convé una mica a tots deixar de mirar-nos el malic i oblidar-nos dels nostres "problemes nacionals" per adonar-nos de que al cap i a la fi som ciutadans del món. Gastem els recursos de la Terra de manera desproporcionada i ens hauriem de sentir d'alguna manera en deute amb ella i amb tots els ciutadans que no disposen dels nostres avantatges.
6 comentaris:
Menudo descubrimiento, jejeje!
Los fondos armamentistico-militares podrian solucionar casi cualquier problema actual, pero preferimos usarlos para crear nuevos.
Conviure amb gent diversa va molt bé per tenir les idees clares, també va bé estar més relaxada, no tenir tanta pressió per que ja t'ens la tesis acabada, per que ja saps on aniràs a fer el doctorat...
Però sempre t'ens alguna cosa pendent... mare,recorda't de...,
he de rebre...., m'he equivocat a....., pare, has de venir...
Jo crec que és molt important saber d'on venim, per seguir endavant (en qualsevol direcció). Si tots fossim ciutadans del món, sense sentir-nos de cap lloc en concret, quin sentit tindria viatjar, cooperar, o fins hi tot conviure.
Crec que la clau és tenir la ment oberta per respectar certes coses,trets culturals, ... encara que dins la teva societat siguin inacceptables. (D'aquí el problema de la inmigració)
Avui a la contra de la Vanguardia en Peter Viertel deia:
"Els consells no formen part de l'experiència, sinó de la idea que tens de lo que haurien de ser les coses, i no acostuma a coincidir amb la realitat."
Per lo demés estic molt dacord amb el primer comentari.
Aixó de les nacionalitats és igual que les localitats.
Tothom sóm d'algun lloc.
Malgrat la teva pregunta, qui es va inventar les nacionalitats?, tú continues sent "from Torregrossa", pensant en català: De parlar parles en d'altres idiomes i aixó és una gran joia que posseeixes i que jo també voldria per mi, però de pensar penses en català.
Tú ets de Torregrossa i jo sóc de Vilanova i, de totes maneres t'estimo molt, sense importar d'on sóm.
No importa d'on siguem però ens hem de sentir orgullosos d'on som.
En un altre ordre de coses, com veig un comentari de la Laia, també aprofito el teu bloc per saludar-la i donar-li un petó i dir-te, Laia, que també t'estimo molt.
Malgrat tot el que acavo d'escriure, també vui dir-vos que estic dacord amb totes dues.
Assun i Edmond
Per lo del servei militar obligatori no cal anar a països exòtics com Turquia o Iran, moltes vegades ens oblidem o no coneixem bé els que tenim a prop, i com "a prop" vegi's per exemple Suïssa (per què hauré dit aquest país?? :D) o Alemanya.
Me n'alegro de lo de Berkeley! i que el senyor Peleato, alias retos asiáticos, també s'en vagi cap al mateix lloc.
Una abraçada!
Seria una bona idea.
Besos.
Publica un comentari a l'entrada