Moltes gràcies per les felicitacions! Però amb la beca no en tinc prou, ara i fins a finals d'any estaré molt ocupada preparant exàmens i papers per a que finalment al març sàpiga si m'accepten o no en alguna universitat. Així que ara em toca currar al màxim!!
Aviat escriuré algun altre article, però no us asseguro res. Aquests dies estic una mica "poètica". Suposo que és per la bona notícia de la beca, que comporta veure un món ple de possibilitats davant meu, que cada vegada es transformen en més i més assequibles. També estic molt bé aquí a Zaragoza, m'agrada anar a classe, les opcions que m'ofereixen dia a dia els profes i el bon rotllo entro tots els alumnes del màster. Però no tot va també com m'agradaria i no tot és tant fàcil tampoc. I per aìxò us dic que estic "poètica" perquè a la vegada estic molt contenta i també molt trista. Heu sentit aquesta mateixa sensació alguna vegada? És molt curiosa i sobretot em fa sentir viva i això si que m'encanta!
Sentir que ets capaç de dirigir la teva vida i aconseguir quasivé tot el que et proposes, és molt gratificant. Però crec que ja sé la clau, la clau és ser versàtil, és creure's capaç de fer moltes coses encara que de moment un no en tingui ni idea. La clau és veure's a un mateix capaç de seguir vivint la seva vida tenint moltes opcions davant seu totes possibles e igualment atractives. La clau és no tancar-se en una sola opció sinó obrir els ulls i escoltar atentament perquè el món està ple d'oportunitats!
Però sabeu que? Sabeu quina és la clau més important, sobretot quan ets jove? Els pares. Sinó fos per ells, per la confiança que demostren i el seu "finançament", ni segon màster, ni somnis impossibles, ni tonteries. I no sé si aleshores veuria tantes possibilitats com ara, segurament em veuria més incapaç i restringida. No vull ser sentimental, però em ve de gust donar-los les gràcies :-)
Doncs bé, no sabia per on començar el post, si escrivint una poesia (que al final em guardo per a mi) o només un curt anunci d'un proper post, i al final ha acabat essent un post de veritat.
Fins aviat i que sapigueu que us enyoro bastant, bé a alguns més que a d'altres... Però a tots una mica, ehhh. Bàsicament proporcionalment a la distancia en la que estigueu de Saragossa, així que cadascú que faci els seus comptes ;-)
4 comentaris:
Respondo individualmente a cada párrafo:
No vale lo de "sabre si me aceptan en alguna", la postura correcta es "sabré si me aceptan en Harvard, Stanford y Princeton o solo en una de ellas"
Te diría que estas loca, pero es más complicado que eso...mujeres, jejeje
Hoy en día, la clave me parece que esta en no tener miedo de intentarlo y en vencer la tentación de las comodidades.
Mu bonito, pero también se puede ver como que somos un casino donde vienen a gastar su dinero. Es cierto que, en media, pierden algo pero se divierten y da más satisfacción ganar 1000 una vez que perder 5 250 veces... que sería de sus vidas sin las ilusiones y disgustos que les damos? Les hacemos sentirse vivos, muy contentos y tristes a la vez...
Cualquier cosa es un post, puedes poner una frase o una novela...¡estilo libre!
Por una vez, espero ser el que más lejos esta de tí...
Estic d'acord a grosso modo, el peligro (para las dos partes) es poner demasiada atención en el casino...
Y luego hay situaciones en las que los padres son los que ofrecen con una mano muy grande la píldora de la comodidad...
Felicitats
yo iba a poner algo, pero como no entiendo el catalan, pos na, solo saludar. esqu el otro dia gemma me dijo que no me pasaba x su blog, y que eso le parecia mal, y na, pos eso, para dejar constancia de que si que entro, xo vamos, como si lo estuviera escribiendo en suajili. bueno, pos eso, un saludo a tol mundo.
Publica un comentari a l'entrada